S'acosten uns dies complicats per als alumnes de primer Grau d'Educació Primària de Blanquerna. Demà, amb dues assignatures al capdavant, comença una llarga i dura setmana d'examens. Per a nosaltres la primera de totes.
Alguns dels meus companys, de la mateixa manera que jo, deuen tenir un gran neguiteig a l'estòmac, altres deuen estar tan tranquils i segurs i segur que algun deu estar preparat gràcies a tècniques de concentració que malauradament a mi no em serveixen. Aquests dies ens toca fer l'sprint final, esforçar-nos al màxim, gastar totes les energies que ens queden. Però a la vegada hem de dormir bé, alimentar-nos bé... El que calgui per demà donar-ho tot a l'hora de fer l'examen.
Un cop plantejat això, estimat lector, et plantejo una pregunta que m'he fet jo aquest matí quan he reflexionat sobre els que ens venia a sobre: Realment cal posar-se nerviós, quedar-se en blanc, desitjar que passi la setmana volant, i el més important, donar-li més importància de la que realment té? Què passaria si tots aconseguíssim prendre'ns aquesta setmana com una més, una dura però veure-la com un repte? Llàstima que això és massa fàcil de dir i difícil de fer. Però si ens conscienciéssim de veritat, veuríem que si no ho miréssim com una cosa dolenta i que no ens agrada, no ens posaríem ni la meitat de nerviosos i rendiríem molt més a l'hora de fer l'examen.
Ara per ara, si tens cap examen a la vista, només puc desitjar-te moltíssima sort i tranquil·litat, a part de confiança en tu mateix. Tu pots!
