El GRAN valor de l'amistat

Avui, després de casi haver acabat de llegir el llibre l'Elogi de la feblesa, vull parlar-te de l'amistat. A mida que els anys passen, vas coneixent gent nova, ambients nous, llocs nous... I és a partir d'això que vas triant els que t'agraden més a la vegada que la teva personalitat va agafant forma. Però per què de vegades sents que el que creies que era un amic de tota la vida, deixa de ser-ho? Si que és veritat, com diu Alexandre Jollien, que amics de debò n'hi han molt pocs, però que amb aquests es veu de lluny que l'amistat durarà per sempre. Perquè un bon amic és aquell que et fa riure, que plora amb tu, que t'escolta, que sap com robar-te un somriure, que sap què penses sense que hagis dit res i que et coneix tant que sap de quina manera actuaràs. Si ara agafes la teva gran llista d'amics i intentes aplicar totes aquestes característiques, veuràs que t'en quedaran molt pocs. Aquests són aquells per qui de veritat val la pena lluitar a la vida.

És per això que tots els mestres, com molts vam veure en el video japonés de classe, hauriem d'aconseguir que ja des de petits, els nens aprenguin el vertader valor de l'amistat, posar-se en lloc de l'altre, entendre'l... En fi, vetllar pels bons amics.

Un somriure murri

Avui m'agradaria parlar del riure. I potser et preguntes: i per què? Doncs mira, serà el dia! Aquesta tarda l'hem passada al Cosmo Caixa, on el nostre mestre de TIC ha parlat en una conferència important. Minuts abans, potser hores, alguns hem fet una petita escapada per els últims pisos de l'exposició. És veritat que molts de nosaltres encara no ens coneixem, que només ens hem guiat per l'aparença, que coincidim en moments però no aprofundim gaire per saber més de nosaltres... Però sigui quina sigui la situació en la que ens trobem, gràcies a aquests noiets i noietes avui he rigut de valent! I és per això que volia parlar d'aquest tema. Abans de continuar, m'agradaria agraïr-vos l'estona que m'heu fet passar. Aquí deixo petits records que tenim.

Si parlo del riure introduint-lo amb l'experiència viscuda avui, és perquè crec que és la millor part de l'educació. A qui no li agrada robar-li un somriure a un nen? Qui no desitja fer-lo riure i saber que s'ho passa genial? Aquests fets són tan importants com que aprengui una sèrie de competències bàsiques. Però com podem aconseguir aquest clima a classe sense que els alumnes s'esbarin més del compte? Resumint les idees que he après durant els últims dies, he arribat a la conclusió que aquest clima depèn principalment del mestre, de la seva forma de ser tan dins com fora de classe. Hem d'aprendre a motivar-los, a fer-los veure l'assignatura com un coneixement nou, intrigant, divertit... L'hem d'involucrar al tema. Però com? Sembla que la mirada, el to i els gestos són els més importants. Clar està que fent-los riure deixen de veure aborriment en les classes, el bon humor és essencial. I què hem dius del somriure? Realment es pot captar l'atenció d'un nen amb la tendresa i la dolçor d'un simple somriure? Deixaré la pregunta oberta per, mitjantçant la pràctica, esbrinar si realment funciona.

Un sentiment comú, la por

D'on ve la por? Ja sigui en els nens petits o grans, tots la sentim sovint. Sabem que allò que ens la produeix és una experiència passada o potser una inseguretat a allò desconegut. Però com podem afrontar-la? Com podem, amb molta seguretat oblidar-nos d'ella i seguir endavant? Com podem dir-li a un infant, que allò que li produeix desconfiança potser no és tant dolent com creu?

- Pot ser tot conseqüència de la falta de valentia? Falta de confiança? Falta de seguretat? - em pregunto.

- I si el que cal és simplement confiar en allò? - em responc a mi mateixa- Potser, si ho agafem amb seguretat, si li busquem la part positiva o si ho mirem amb bons ulls, podrem combatir-ho. Si transmitim tot això a l'infant, al petit, també li estarem transmitint  confiança.

Nens grans

De vegades, quan la vida va molt de pressa, em paro i penso: Per què actuem així? Mirant les reaccions dels nens he recordat atacs de gelosia, malifetes, formes de cridar l'atenció.. I per què ho fan això, els nens? Estan demanant a crits l'amor dels altres.

I ara és quan reflexiono i m'adono que a mida que creixem, pensem en els altres, parlem amb els altres, actuem per els altres, somriem o mirem als altres o simplement callem i deixem que es noti la nostra absència. I d'aquesta manera cridem l'atenció dels qui ens envolten, és a dir, igual que un nen, demanem a crits l'amor dels altres. I és que com molts professors ja han dit, som éssers emocionals, som nens grans.

Primeres paraules..

Hola a tots i benvinguts al meu bloc. Aquí trobareu tot un plec de conclusions pedagògiques trobades en llibres, parlades a classe, o simplement passades pel cap. Espero que volgueu COMPARTIR totes les vostres opinions amb mi.