S'acaba un any, per començar-ne un altre!

Avui és un dia diferent, extrany. Durant el matí i la tarda tothom va de vòlit, volent fer moltes coses però al cap i a la fi, sense fer res. No saps si menjar gaire, si dormir més, si et falta comprar alguna cosa... 

Però tot això canvia al vespre. Tots ens arreglem, ens posem el millor vestit o les millors sabates, el maquillatge més nou, el perfum més car... Les hores passen ràpid i quan menys ens ho esperem algú encèn el televisor i mengem el raïm. I plaf! Hi penses i ja és 2012. Un altre any més. Com serà? Millor? Pitjor? Qui sap, la qüestió és que si l'agafem amb ganes i al costat dels qui més estimem segur que començarà bé.

Arribat a aquest punt et desitjo que siguis molt feliç, que ho passis molt bé i que l'any que ve seguim el nostre camí l'un a prop de l'altre. FELIÇ ANY!

La tornada després de l'absència

Després d'uns dies de descans torno en tots el sentits: ja sigui perquè començo a estudiar i a preparar-me els exàmens, perquè entreno i cremo els turrons menjats aquests dies o perquè continuo escrivint en el bloc. Sigui en el sentit que sigui torno amb més força i energia que mai, tot i que encara tinc dies per recarregar més i més.

Demà, com bé haurien de fer molts, començaré a organitzar-me la feina per tot el nadal i m'ordernaré els apunts per tal de tenir un millor accés a ells. Crec que per poder trepitjar fort cal dominar el terreny pel que es passa. Així doncs després d'això començaré,sense pressa però sense pausa a preparar-me com mai als primers examens del Primer Grau d'Educació Primària.

Et poso una cançó que m'anima d'allò més, per a que tu també puguis estar al 100%! Ànims!

Els comiats

No m'agrada dir adeu, mai m'ha agradat, sempre ha tret la part més nena que tinc, sempre se'm fa aquell nus a l'estòmag i una cortina borrosa se'm posa als ulls. És simplement per això que, després d'haver reflexionat tant amb aquest dossier d'aprenentatge, després de compartir tot allò que em treia la son amb tu, em sap greu acomiadar-me d'una constant ajuda en els primers mesos de formació. M'agradaria poder continuar amb això durant un temps.

Haig de confessar que la inspiració per escriure la majoria d'aquest conjunt de pensaments han sigut les estones de tren. Aquestes han sigut moltes, tantes que amb simplement repassar mentalment que havia passat a la uni o fixant-me en la gent que vivia amb presses al meu voltant, la meva ment desconectava i viatjava fins que arribava la meva parada. A més, gràcies a una petita llibreta vermella que sempre porto a sobre, de vegades començava les meves redaccions allà mateix, abans de que les idees volessin per sempre.

Per últim, tan sols m'agradaria fer un núvol de paraules que representa el meu cap aquesta nit, quan m'he llegit totes les entrades una per una. Mai deixis d'aprendre. Gràcies per viatjar amb mi.

La felicitat a l'abast de tots

(T'aconsello que escoltis aquesta cançó mentre llegeixes; l'efecte serà doble) 

La fi d'exposicions de la universitat està arribant. Entre elles està la meva d'aquesta tarda de les assignatures COED i GITIC. Obviament, no vull explicar-te de què anirà, però si que en vull fer referència a un tema que surtirà i que ens deixa sense dormir moltes vegades: la felicitat. I és que a qui no li preocupa aquest tema? Qui no es planteja sovint si el que fa el fa feliç?

En la presentació d'aquesta tarda explicarem alguns factors que de vegades ens distreuen, i fan centrar-nos en una felicitat equívoca. Però en sí, estimat lector, si tanques els ulls i penses en la oportunitat que se'ns ha donat a la vida per ser feliços i fer feliços als altres, inevitablement t'entraran unes ganes irremediables de sortir al carrer i fer el que calgui per aconseguir-ho. I jo avui, t'animo a que ho facis! Sigues feliç i fes que els més petits coneguin la felicitat, perquè aquesta està a l'abast de tothom.

La magia de les paraules

La meva reflexió d'avui ha començat aquest migdia al tren, de camí a la universitat. Una joveneta d'uns dotze o tretze anys m'ha sorprès descobrint el meravellós món de la lectura. A més -tot s'ha de dir- llegia una obra molt famosa del meu autor preferit: Carlos Ruiz Zafón. 

Recent comprat de la llibreria, amb l'etiqueta enganxada al darrere de l'Abacus, i amb els costats encara sense doblegar, ha captat l'atenció de la noia convidant-la a tastar un dels millor hobbies que pot existir per al temps d'oci: la lectura. Aquest, a més, té una magia indescriptible que és capaç de captivar-te si esculls el llibre adequat i l'autor adient.I és que no et permet apartar la vista de les pàgines que passes. Ja sigui per la olor, el tacte o l'harmonia amb que les seves paraules es tracen... el món s'atura i res més importa.

Desafortunadament, això és molt difícil de trobar de vegades i sobretot la dificultat està en aconseguir que els més petits sentin la magia de les paraules. Tot i així, i com tot en aquesta vida, aquest problema té una solució. Però aquesta la tenim nosaltres, els pares, mares o educadors que hem de transmetre aquesta il·lusió als nens mitjançant l'ensenyança del plaer i la satisfacció que això ens produeix.

Fracàs? Evitem-l'ho!

Avui m'agradaria parlar-te del fracàs escolar. Aquest tema és d'allò més freqüent en la societat actual. Tothom parla d'això com si fos una epidèmia que comença a l'escola, que continua a casa i que acaba al carrer amb la generació anomenada "nini". Sobre això deixo aquí un reportatge de TV3, del 30 minuts de diumenge passat. En aquest es parla de l'atur jove: http://www.tv3.cat/30minuts

Però no es només això del que et volia parlar avui. Això no és més que la conseqüencia del fracàs escolar. Però viatgem a l'inici del problema. Els joves, a primària, es senten infravalorats, ja sigui a casa o a l'escola i creuen que no serveixen per a res. Jo, quan intento posar-me en el seu lloc, imagino la sensació d'encaixar poc en un lloc que deuen sentir. Però és just això? Obviament no. Però si ens capfiquem una mica més en el tema veurem com tot això parteix de la desconfiança que molts adults posen als petits, sense deixar que desenvolupin la seva pròpia creativitat, sense donar-los aquell vot de confiança per a que s'ho treguin, per a que aconsegueixin tot allò que es proposin. 

Sé que deu ser molt fàcil dir-ho i poc fer-ho, però del que vull intentar conscienciar-te, estimat lector, és que aquest fracàs en els més joves de vegades és conseqüència dels nostres actes, de com els tractem, de com els respectem... I per això vull demanar-te que ja sigui com a educador o com a pare/mare, et responsabilitzis de totes les teves accions i que vetllis per les conseqüències que això pot tenir en l'infant que tens al costat. Així crec que és la única manera de, si no parar el fracàs escolar, com a mínim reduir-lo.

Amics en la distància

Aquest cap de setmana he estat parlant amb molt bons amics que realment trobo molt a faltar. Segurament ara et deus estar preguntant el perquè. Doncs perquè casi mai tinc la oportunitat de veure'ls, alguns més que altres. Tot i així sé que són els millors amics que mai he pogut tenir, i vull tenir-los per sempre.

Moltes vegades el estar lluny, coincidir poc i trobar escasses estones per parlar fan que les amistats es deteriorin. En el meu cas, estimat lector, puc dir-te que és totalment al contrari. Puc dir que sóc d'allò més afortunada perquè tot i no veure'ls gaire, enrecordar-me d'ells i saber que ells també pensen de vegades en mi, fa que encara tingui més ganes de veure'ls, de parlar amb ells. És per això que avui brindo per les amistats en la distància, perquè tot i ser difícils són les millors i perquè durin per sempre.

Si una cosa he après i vull ensenyar als meus nens quan sigui mestra és que l'amistat és totalment cosa de dos. Per això els animaré a tots i cadascun d'ells a que confiïn que la distància no té perquè engegar-ho tot, al contrari. La distància pot fer que algunes amistats siguin inclús millors.

Que arriba el Nadal!

Avui, com tots els anys i com marca la tradició, decorarem la casa ja sigui amb l'arbre de nadal, el pesebre, les estrelles o espelmes, el ninot de neu... Els que són més impacients ja se'm deuen haver adelantat, i al contrari, els que no són tan "forofos" del nadal encara apuraran unes setmanes més. 

A casa meva és a mi a qui li agrada fer tot això, i no és tan per el nadal en sí que m'agrada, sinó per tradició. Al meu avi matern li agradava moltíssim el nadal, i ell va ser qui em va transmetre sempre aquesta il·lusió. Ahir va ser el seu aniversari, però ja fa 12 anys que ens va deixar. Així doncs, com aquest cap de setmana està sent emocionalment parlant molt intens per a mi, he decidit que avui era el dia de, en el seu honor, cridar als quatre vents que el nadal ha arribat a casa meva.

"On comença el desig i on acaba l'esforç?"

Bona nit, estimat lector. Avui m'agradaria explicar-te d'on he tret aquesta frase i el perquè de l'elecció d'aquest tema. Però abans, com que ja és bastant tard, acomòdat per poder gaudir d'aquesta lectura i sent el gran significat que té en el món educatiu.

Aquesta pregunta l'he llegida aquest nit en el llibre "Mirades a l'educació que volem" de Joan Domènech i Joan Guerrero. En aquest llibre es tracten diferents temàtiques, totes elles relacionades amb l'aprenentatge, amb la intenció de fer reflexionar al lector. A més, és un plec de fulls ple d'il·lustracions per facilitar la comprensió de qui el tafanegi. 

Ara ve el quit de la qüestió. Per què he seleccionat aquest tema de reflexió aquesta nit? Bé, tenint en compte la importància de l'esforç en l'educació, he estat pensant que potser amb el desig d'aprendre el facilitem. És a dir, el desig és un estímul per la motivació i si fem una cosa perquè ens agrada ens serà més senzilla, còmoda i ràpida. Si els més petits poguessin llegir en aquest moment aquestes paraules, m'agradaria dir-los que estimin tot el que fan, que ho facin amb gust. D'aquesta manera el pessimisme es torna optimisme, i dins del túnel fosc comences a veure llum quan menys t'ho esperes. És per això que avui t'animo a estimar la vida i tot el en fas d'ella.

Veritat o silenci?

Avui, tornant de Barcelona en tren de fer un treball a casa d'una companya, he estat reflexionant sobre la sinceritat i la hipocresia. Què és millor? Dir una veritat com una casa però que pot fer tan mal com un punyal o callar la veritat i intentar aguantar a que arribi el moment de parlar-ho tot cara a cara? 

Per experiència pròpia diré que no és gens bo callar-s'ho, és una falta de comunicació enorme entre els membres d'un grup. Tot i que és bo no parlar les coses en calent, no es pot deixar que passin les setmanes perquè llavors és quan la bola es va fent gran. El millor que pots fer si et trobes en una situació així és que per aquell dia ja ho deixis córrer. Al dia següent però, sense falta, has d'anar i amb tot el bon rotllo del món i sobretot, amb cura de ficar la pota, dir les veritats a la cara de la persona.

Tot això, penso, és massa fàcil de dir. O com a mínim és molt fàcil que un mestre li digui al seu alumne. Per això, com a futurs mestres que som, hauríem de conscientciar-nos bé del significat que això té en la vida i fer comprendre als més petits les pautes que haurien de seguir en aquest cas.

Carta als mestres que comencen

Avui m'he tret un altre treball del damunt. Aquesta expressió, però dóna un significat dolent, i no és el cas. Fer aquest treball ha implicat un munt de reflexions en mi, ja que una vegada més m'he vist d'aquí uns anys davant d'uns trenta nens, Això m'ha fet plantejar-me com em veuran ells a mi, com hauré d'actuar i com els veuré jo a ells.

Què seré jo per a ells? Un model a seguir? Una amiga? Una còmplice de les seves entremaliadures? Com hauré d'actuar jo? Hauré de ser estricta? Riallera? Dura? Molt amable? O únicament com jo sóc? I per últim, què són ells per a mi? Una por o amenaça? Un repte o aventura? O simplement éssers humans igual que jo?

La resposta a tot això, crec que només la trobaré en el moment del cara a cara, el de veritat, l'instant en que estiguem els uns davant els altres. Per moltes teories que pugui aprendre, per molts mètodes que sàpiga, a l'hora de la veritat només jo o l'interior i esperit de la Mireia Carrillo sabrà què fer. És a dir, com a conclusió sé que en aquell moment tan sols em deixaré endur pels meus sentits i estímuls. I com diuen Jaume Cela i Juli Palou obriré les portes de la vida a cadascun d'ells:

“Una porta sempre resta oberta per a tu, que ets l’amic, l’estimat, el qui serà a prop meu passi el que passi, el qui m’explicarà els secrets més íntims, amb qui compartiré jocs de l’amor i a qui, de tant en tant, hauré d’agafar la mà per sentir que algú acompanya aquest plor. Tu ets el conegut, el proper,el qui viu més a prop del meu jo.(...)Amb tu sé què és una carícia. Amb tu he après que el desig cavalca sense estreps fins que cau a terra i jeu cansat, i jeu abatut.”

Sigui correcte o no, futur mestre, no pateixis perquè mentre creguis en allò que fas, segur que estarà bé.

El llibre de les carícies

Saps què és això? Tranquil, tranquil·la, jo tampoc sabia que era fins que l'altre dia, com no, al seminari, vam estar parlant d'allò. A tots els llocs, quan arriba el nadal és molt típic fer l'amic invisible. Nosaltres volem trencar amb aquesta tradició i hem decidit fer el llibre de les carícies. Aquest consisteix en que cadascú escrigui tres qualitats o virtuts de cada company en un paperet amb el seu nom. Després, com que els papers són del tamany de d'un quart de foli, cada alumne reuneix tots els que tenen el seu nom i amb una tapa i una grapa tenim un petit llibre. Un llibre on les pàgines estan carregades de la tendresa dels companys. Companys amb qui durant 3 mesos ho hem compartit tot, ja siguin alegríes com penes, allò que ens agrada i el que no, ens interessi o no. El Miquel Àngel ja ens ho va dir al principi de curs: "Aquest seminari serà com el vostre primer amor". Jo, com no, vaig pensar que exagerava. Ara, però, que estem acabant, que ens hem aconsellat, escoltat, animat, hem rigut i hem plorat; ara, que estic una mica sensible; ara, és quan m'adono que els trobaré molt a faltar el pròxim semestre quan canviem de grup. I això no m'agrada.

Però de tot, com sempre diem, se'n pot treure un aprenentatge. Del seminari el millor aprenentatge que en trec és, a part de com llegir millor o fer una exposició davant la resta de companys, sobretot el sentiment de família que tots hem viscut. És per això que, com m'agrada tant aquesta activitat que farem, l'ensenyaré als meus nens el dia que jo hagi de ser mestra, perquè cada vegada que passin les pàgines del llibre sentin les carícies dels companys.

Què serà de..?

Demà serà un dia important per mi, estimat lector. Segurament et preguntaràs per què. Demà a la tarda hauré "casi" enllestit un dels treballs més durs per mi: el debat. Està sent dur, perquè per fer-ho has d'adoptar una posició totalment radical que segurament no hi estàs d'acord. En el meu cas, davant la pregunta de si les TIC (noves tecnologies) substituiràn al mestre, haig de defensar que si. No m'agrada fer-ho, perquè realment no ho crec, tot i que si estigués en l'altre bàndol tampoc m'hagués agradat. Et toqui el SI o el NO, aquesta radicalitat, aquest excés, mai és bo.

A més, aquest debat em fa sentir com si fos una vident, ja que tota l'estona dono arguments sobre el futur, un futur incert, desconegut i intrigant per a mi. No sé si m'explico. Deixo anar coses sense la certesa de saber de si passarà o no passarà tot allò que estic preveent. Dit així sona molt maco, però a mi em dóna molt mal rotllo. És una posició molt incòmoda que en mi no fa més que crear preguntes sobre què passarà. Serà cert? Ens haurem de posar les piles perquè les noves tecnologies no ens deixin sense professió? La cosa anirà molt més enllà i les màquines ens substituiran a nosaltres els humans? O la cosa s'estancarà, tancant-nos novament en una dictadura i el tradicionalisme de tota la vida? 

Algun dia ja t'explicaré com ha acabat tot això.

L'expressió dels teus pensaments

Avui vull parlar-te d'aquell sentiment que segurament deus conéixer d'allò més bé. Si, si. És allò que sents quan has de parlar en públic, ballar o cantar davant d'algú o simplement quan estàs confiant una cosa molt teva, massa profunda a aquell que tens al costat. Et parlo de les "papallones" que notes a l'estomac, la tremolor de les cames, les accelerades pulsacions del teu cor... Tot i això crec, i no ho dic per quedar pas bé davant teu sinó perquè de veritat ho crec, que encara que sigui una sensació extranya, inclús incòmode, és important que tots la vivim.

Quan dic tots parlo des dels més petits als més grans, ja sigui per oci o per feina, ja sigui a gust o disgust... I si, sé que és horrorós i que dir això és més fàcil que fer-ho. Però què seria la vida sense aquest neguiteix? Sense aquests nervis? Tot seria sempre monòton, res ens faria sentir sentiments diferents, ens aburriríem de la nostra mateixa simplicitat. És per això que aquest matí et convido a que et desfoguis, a que no tinguis vergonya en una exposició, quan hagis d'explicar o confiar alguna cosa... i sobretot, que això ho ensenyis als teus fills o alumnes. Perquè els més petits han de saber que no hi ha sentit de ridícul que valgui a l'hora de la veritat, que tots hem de donar la cara. És important no veure aquesta por com una cosa dolenta, simplement s'ha de viure amb això i el més important: no deixar que aquest sentiment et domini o et traïcioni. Ànims, tu pots!