Avui vull parlar-te d'aquell sentiment que segurament deus conéixer d'allò més bé. Si, si. És allò que sents quan has de parlar en públic, ballar o cantar davant d'algú o simplement quan estàs confiant una cosa molt teva, massa profunda a aquell que tens al costat. Et parlo de les "papallones" que notes a l'estomac, la tremolor de les cames, les accelerades pulsacions del teu cor... Tot i això crec, i no ho dic per quedar pas bé davant teu sinó perquè de veritat ho crec, que encara que sigui una sensació extranya, inclús incòmode, és important que tots la vivim.
Quan dic tots parlo des dels més petits als més grans, ja sigui per oci o per feina, ja sigui a gust o disgust... I si, sé que és horrorós i que dir això és més fàcil que fer-ho. Però què seria la vida sense aquest neguiteix? Sense aquests nervis? Tot seria sempre monòton, res ens faria sentir sentiments diferents, ens aburriríem de la nostra mateixa simplicitat. És per això que aquest matí et convido a que et desfoguis, a que no tinguis vergonya en una exposició, quan hagis d'explicar o confiar alguna cosa... i sobretot, que això ho ensenyis als teus fills o alumnes. Perquè els més petits han de saber que no hi ha sentit de ridícul que valgui a l'hora de la veritat, que tots hem de donar la cara. És important no veure aquesta por com una cosa dolenta, simplement s'ha de viure amb això i el més important: no deixar que aquest sentiment et domini o et traïcioni. Ànims, tu pots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada