Les regles del joc

No fa ni una setmana que vam estar parlant al seminari d'un tema que ens preocupa bastant a tots els estudiants en general de la meva classe. I et preguntaràs, és el mateix que em preocupa a mi? Segurament, si. Pot ser que t'hagis trobat amb la situació de no saber treballar en grup, de no treballar al mateix ritme que els altres... Doncs per paraules del meu tutor de seminari et dic que no et preocupis. Ara mateix la única cosa que pots fer és confiar en aquelles persones, i jo dir-te que us ensortireu.

Però no és per aquí per on volia decantar el tema aquesta nit. Volia explicar-te un consell que em van donar fa molt poquet i que crec que molts el poden aprofitar a l'hora de treballar en grup. Tots sabem que en tots els equips hi ha algú que és líder, algú que organitza o gestiona i algú que dirigeix. Doncs bé, si tu ets aquest últim, cal que sàpigues que la primera cosa que has de fer és marcar les regles del joc, com al parxís. En aquest joc, abans de començar la partida sempre es recorda que si caus allà et menja, que si caus allà tornes a llençar els daus, que si no hi ha tal fitxa pots treure una altra, el sentit en que es mouen les fitxes... En el treball ha de ser semblant. Abans d'iniciar aquesta partida, has de recordar que aquells qui s'adormin se'ls cridarà l'atenció, que tots han de seguir el ritme marcat, etc... Sinó, estimat lector, és quan comencen els problemes i les crispacions.

Viatge a l'optimisme

Et recomano que vegis aquesta entrevista a Eduard Punset als Matins de TV3, en la que es tracta tota l'estona el tema de la felicitat i la importància que aquesta té en la vida. Sé que sóc breu, però crec que aquest divulgador científic ho diu tot perfectament i jo no sabré explicar-t'ho amb millors paraules.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3826510 

El rubor de les teves galtes

Avui, sense cap motiu en especial, m'he decidit a parlar-te d'un dels sentiments més comuns dins l'aula: la vergonya. Recordes aquell company que envermellia en un moment quan la mestra li feia una pregunta davant de tothom? I aquella companya que quan exposava un treball semblava que algú li hagués tirat el "colorete" per tota la cara? 

Sincerament, jo sóc la primera que, tot i parlar-te d'això ara mateix, també em passa. I potser, m'atreviré a dir que segurament tracto aquest tema perquè la setmana que ve és una de les més dures en quant a exposicions. Quatre, per ser concrets... I si, sé que les meves galtes es ruboritzaran quan la primera síl·laba surti de la meva boca, que notaré aquella calor asquerosa a les orelles, que les mans se'm quedaran glaçades com el gel, que em tremolarà la veu durant el primer mig minut...

Tot i això, també sé que al final dominaré la situació, que oblidaré la gran quantitat de gent que hi haurà a l'aula i que ballaré tota quieta i gaudiré del que estaré fent. Si més no, això és el mínim que espero. Potser m'estic posant el llistó massa alt, però el dia que sigui mestra intentaré, amb molta tendresa, explicar als petits l'essència de l'expressió i de la vergonya. Com deia l'Alexandre Jollien "Junts viurem amb més fortalesa", i junts superarem el malestar que això ens provoca i dominarem la situació.

Cal saber escollir... l'optimisme!

Avui seré breu i us deixaré un text d'autor anònim que una vegada una psicopedagoga em va donar. En ell es reflexa l'optimisme del dia a dia i les ganes de viure. Tinc molt clar que algun dia els meus alumnes llegiran aquest text. Espero que t'agradi tant com a mi.

CAL SABER ESCOLLIR

En Jerry era el tipus de persona que sempre estava de bon humor i sempre tenia quelcom positiu a dir. Quan algú li preguntava com li anava, ell responia:

-          Si pogués estar millor, tindria un bessó.

Ell era un gerent únic. Tenia diverses cambreres que l’havien seguit de restaurant en restaurant. La raó era la seva ACTITUD.

Ell era un motivador natural: si un treballador tenia un mal dia, en Jerry li feia la part positiva de la situació. Aquesta manera d’actuar, realment em va encuriosir, així que un dia vaig anar a buscar a en Jerry i li vaig preguntar:

-          No ho entenc, no és possible ser una persona positiva sempre, a cada moment. Com t’ho fas?

En Jerry em va respondre:

-          Cada matí em desperto i em dic a mi mateix: “Jerry, avui tens dues opcions: pots triar estar de bon humor o pots triar estar de mal humor. Trio estar de bon humor. Cada vegada que succeeix quelcom dolent, puc triar entre ser una víctima o aprendre de la situació. Trio aprendre. Cada vegada que algú ve a mi per queixar-se, puc acceptar la seva queixa o puc assenyalar el costat positiu de la vida. Trio el costat positiu de la vida”.

-          Si clar... però no és tan fàcil – vaig protestar.

-       Si que ho és – va dir en Jerry.- A la vida cal saber triar. Cada situació és una elecció. Tu tries com reacciones a cada situació. Tu tries com la gent afectarà el teu estat d’ànim. Tu tries estar de bon humor o de mal humor. En resum: “TU TRIES COM VIURE LA VIDA”.

Vaig reflexionar el que en Jerry m’havia dit. Al cap d’un temps, vaig deixar la indústria de l’hostaleria per a iniciar el meu propi negoci. Vam prendre el contacte, però amb freqüència pensava en ell, sobretot quan havia de fer una elecció a la vida.

Uns anys més tard, vaig saber que en Jerry havia fet el que mai s’ha de fer en un negoci: va deixar la porta del darrere oberta i el van assaltar uns lladres armats. Mentre tractava d’obrir la caixa forta, la seva mà tremolant pel nerviosisme, no encertava la combinació. Els assaltants van sentir pànic i li van disparar.

Amb molta sort, va ser trobat relativament aviat i portat d’emergència a una clínica. Després de 18 hores de cirurgia i setmanes de teràpia intensiva, va ser donat d’alta encara que amb fragments de bala en el cos.

Em vaig trobar amb ell sis mesos després de l’accident i, quan li vaig preguntar com estava, em va respondre:

-          Si pogués estar millor, tindria un bessó.

Li vaig preguntar què l’havia passat per la seva ment en el moment del robatori. Em va respondre:

-          El primer que va venir a la meva ment va ser que hauria d’haver tancat amb clau la porta del darrere. Quan estava tirat a terra, vaig recordar que tenia dues opcions: podia escollir viure o podia escollir morir. Evidentment, vaig escollir viure.

-          No vas tenir por?

-          Els metges van ser genials. No deixaven de dir-me que em posaria bé. Però quan em van portar al quiròfan i vaig veure l’expressió de les seves cares, realment em vaig espantar, podia llegir en els seus ulls: “És home mort”. Vaig saber llavors que havia de prendre una decisió.

-          Què vas fer?

-      Bé, un dels metges em preguntava si era al·lèrgic a quelcom i, respirant profund, vaig cridar “Sí!!, a les bales”. Mentre reien els vaig dir: “Estic triant viure, opereu-me com si estigués viu, no mort”.

En Jerry va viure pel saber fer dels metges, però sobretot per la seva sorprenent ACTITUD. Vaig aprendre que cada dia tenim l’elecció de viure plenament. L’ACTITUD, AL FINAL, HO ÉS TOT!!!

"Y ahora respira, mira hacia arriba, queda camino por andar..."

Aquest matí m'agradaria parlar-te de a clau de l'èxit en els estudis: l'esforç. Si que és important la motivació i l'interès que poses en allò que aprens. Però un cop això, si t'asseus al sofà i esperes que es faci tot, no es farà. S'ha de lluitar, i com diu l'Amaia Montero en la seva cançó: "mirar hacia delante y no perder jamás el rumbo". Aquí et deixo la cançó perquè l'escoltis, ja que realment té un missatge que pot ajudar molt en moments de desesperació i de ganes de tirar la tovallola.

Avui vull ser breu i dir-te que tant com a mestre i com a persona has de sentir el significat de la paraula ESFORÇ, ja sigui per a tu i per a la teva vida, com per a mestre o educador davant dels fills. Cal entendre i interioritzar-lo per aplicar-lo en les nostres vides i, en el mau cas i en el de molts comanys meus, transmetre-ho als més petits perquè mai deixin de tenir forces per seguir lluitant.

Descobrint el món

Un dels treballs que hem de fer per arribar a ser mestres era visitar una entitat o exposició d’interès públic. Dilluns, un grupet de la classe, vam decidir anar al Zoo de Barcelona, un lloc molt interessant per dur a un nen. I és que el zoo és el lloc perfecte per treure la part més exploradora de tots els infants per incentivar-los a descobrir el món, els altres ésser vius. Aquesta entitat vetlla per l’educació dels nens i és per això que té un objectius clars com per exemple saber identificar quins animals són, observar-los detalladament, conèixer el medi on viuen, endinsar-los en la biologia i ecologia dels animals, fer-los entendre la importància del respecte cap a ells i la quantitat de problemes que hi ha amb algunes especies en extinció...

I com aconsegueixen tot això? Quina metodologia utilitzen? Dins de la pàgina web: www.zoobarcelona.cat podem trobar resumida la gran llista d’activitats educatives que s’hi troben, ja siguin tallers com visites, ja sigui pels més petits o pels més grans. En podria anomenar algunes: l’ús que l’home fa dels animals, projectes per a cicle inicial, coneguem els animals, els vertebrats, els mamífers, l’alimentació, animals en perill, el funcionament del zoo, la fauna catalana, les aus, els amfibis i els rèptils, els invertebrats, el mira i toca, responem als estímuls, nosaltres els primats... En un dels butlletins que ens van donar, vaig trobar una frase de l’etòleg Jordi Sabater Pi, que crec que tots els nens haurien de conèixer: “Si observes, coneixes; si coneixes, estimes i si estimes protegeixes”.

Però si aprofundim una mica més puc parlar-te de la història que té. El zoo es va fundar l’any 1892 amb la intenció de conservar la biodiversitat i de donar a conèixer les més de 200 espècies diferents que té. A més, cria espècies en perill d’extinció. Un cas que tothom coneix és el del Floquet de Neu. En fi, si cap dia volguessis passar-t’hi, es troba al Parc de la Ciutadella s/n, a Barcelona i si necessitessis informar-te pots fer-ho amb la pàgina web o trucant al telèfon 902 45 75 45. Tanmateix, si el que et ve de gust és simplement informar-te de la seva oferta educativa pots anar al Departament d’Educació del Zoo de Barcelona, que es troba al Passeig de la Circumval·lació, 3.

I ara què? No t’animes a fer-hi una visita amb els més menuts?

Qui sóc, qui ets, qui som i per què?

La Setmana d'Activitats Extraordinàries sembla que ja ha finalitzat i avui ho ha fet amb una conferència a càrrec del Dr. Àngel Castiñeira Fernández, qui ens ha parlat del lideratge en l'àmbit educatiu. Aquest tema, sincerament, és un que no se m'havia passat encara pel cap. I és que només m'havia donat temps a plantejar-me que volia ser mestra i que volia dedicar la resta de la meva vida aprenent a ensenyar. Tot i així ha estat molt bé escoltar aquestes paraules d'algú que en sap, m'ha fet plantejar moltes coses cara el futur. Però plantejar-me coses cara el futur em fa pensar què i qui sóc, cosa que em permet canviar totalment de tema.

Aquesta tarda, un company de classe m'ha donat a conèixer una cançó que mai havia tingut l'oportunitat d'escoltar. Aquesta diu alguna cosa com brindar per la juventut. Aquí te'l deixo perquè l'escoltis: 

I per què vull parlar-te d'això? Doncs mira, avui, tornant en tren de Barcelona m'he aturat a pensar qui sóc i per què sóc com sóc. I és que el que ens ha definit, el que ens ha donat forma, el que ha creat la nostra personalitat, els nostres gustos, la nostra forma de pensar, d'actuar... tot ve donat per la nostra infantesa i juventut. Molts de vegades ens ha passat que hem sigut molt estimats i que no ho hem valorat suficient. Ara, quan madures, quan veus que potser allò que tenies ja no ho tens, ho trobes a faltar. Això és el que em diu aquesta cançó. 

És per això que he decidit que un dels meus objectius com a mestra ha de ser ensenyar als nens qui són, perquè ho són i què volen ser en un futur. Aquest pot ser un dels coneixements més importants per un nen, ja que moltes de les preguntes que ens fem de petits són sobre la metafísica i el perquè de tot allò que ens envolta. De la mateixa manera que els adults tenim dret a la identitat, a saber qui som i si no ho sabem a descobrir-ho, els infants també tenen el dret. I això és pel que tinc ganes de lluitar com a mestra.

Unió en comunitat

El segon i últim dia en l'escola de pràctiques ha sigut genial. Ja sigui la classe de plàstica, matemàtiques, tutoria... Però sí que és veritat, que aquesta última ha sigut la millor. No per la típica raó de ser tutoria, no fer classe classe, no és tan aburrida... NO! El motiu d'haver sigut tan especial és l'activitat que s'ha dut a terme i que m'ha sorprès moltíssim.

Només començar, entre tots han apartat les taules i ens hem assegut en rotllana. Al costat de la tutora estaven les cinc delegades seguides en nom de tota la classe. Ha sigut llavors quan ha començat el torn de paraula. Cada alumne que volia parlar havia d'aixecar la mà i les delegades els donaven el torn per parlar. I el més increible era el nom que li donaven a aquesta activitat: l'assemblea. En ella comentaven tot de fets passats al pati, al menjador, a l'aula, amb alguns professors o simplement entre ells. I és que d'una manera d'allò més simple, la mestra a aconseguit que tranquil·lament cadascun d'ells expliqués la seva versió dels fets i ha tret la part més humana i comprensible de cada nen. A més els ha preguntat si havien reflexionat pel seu mal comportament a classe el dia anterior.

Concluïnt, la sorpresa d'avui ha sigut el sentiment d'unió que aquells nanos han aconseguit proporcionar-me ajudant-se, respectant-se, escoltant-se... Tant de bo tots els grups de classes sentíssin això i d'aquesta manera.

Reflexió, empatia i reconeixement

He de reconèixer que avui ha sigut un dels dies més emotius de la meva vida. Per primera vegada he assistit a 5 hores escolars d'un aula de primària sense ser jo l'alumna. Aquesta vegada, els de Blanquerna ens han donat l'oportunitat de trepitjar una escola i ser un observador en una classe, juntament amb un company de tercer any de la mateixa carrera. Tant avui com demà visito l'escola Casas del barri del Clot de Barcelona. I sí, ho admeto. Estic totalment sorpresa. El que des de fora sembla una petita escola, és vista per dins gran i molt acollidora.

Tot i l'encant de l'edifici, el que volia explicar-te és el concepte, fonamental en l'aula, que he après avui. Aquest està simplificat en les tres idees del títol: reflexió, empatia i reconeixement. I és que durant el dia, després de diverses mogudes a l'aula, he anat treient petites conclusions. Sense entrar gaire en detall, a l'hora de viure alguna que altra discusió, he presenciat la capacitat de fer reflexionar a l'alumne que tenia la mestra. Aquesta, d'una manera tranquil·la i amb un to de veu adequat, ha comunicat als nens el sentiment de decepció que sentia quan veia que es comportaven malament. Això produïa una reflexió en ells, i gràcies a la empatia, a la educació que estan rebent, els nens han sapigut arribar a la tercera de les meves idees: el reconeixement. Ells, des d'un punt molt honest, han sàpigut comunicar a la mestra, reconèixer que ells havien actuat malament. I s'arrepentien. Sense amenaçes, sense elogis. Amb la simplicitat de comunicar-los els seus sentiments, de fer-los posar en la seva pell, els alumnes han sapigut veure quin era l'error i quina era la solució.

Per a mi això ha sigut el més important del dia. Tots sabem que sí, que han tirat les culpes a l'altre, que al principi no ho volien admetre... Però finalment ho han aconseguit, i aquest era l'objectiu d'aquesta mestra i hauría de ser el de tots els mestres o educadors.

Una escola familiar

Avui hem fet la segona de les activitats que Blanquerna ha preparat per nosaltres. Aquesta consistia en visitar una escola i conèixer els seus objectius juntament amb la metodologia que utilitzen. Els meus companys de seminari, alguns alumnes més que no coneixia i jo, hem sigut espectadors del que semblava una pel·lícula de Hollywood. L'escola Estel Guinardó ens ha sorprés en molts aspectes, però del que parlo concretament ara és l'arquitectura. L'educació d'aquests nens sembla una aventura en un transatlàntic, on tres pisos d'aules envoltats cadascun amb una barana donaven a un pati petit, acollidor, encisador. El dia de pluja no feia més que donar-li un aire misteriós, perfecte per capficar a un grup de nens en una intrèpida història plena d'aventures. Realment, aparentava un conte.

Deixant de banda les primeres impresions, m'agradaria explicar-te què és el que més m'ha cridat l'atenció d'aquesta escola i per tant el que més m'ha agradat. L'Andreu, el director de l'escola, ens ha ensenyat el petit recinte i he de reconèixer que la primera sensació que he sentit ha sigut la familiaritat, la calidesa que transmitien aquelles parets guarnides de dibuixos i obres d'art dels petits infants. I és que ja ens han explicat la importància que té l'ajuda dels pares, i el fet de ser una escola d'una sola línia, amb poc alumnes, encara la fa més i més familiar.
A més estava tota ella decorada per murals dels petits, dibuixos de la tardor, un estel simbolitzan el nom de l'escola, dibuixos de les sabates dels alumnes... I el toc final li donava la naturalesa per la que estava envoltada: tot d'arbres, petits arbustos, plantes en testos i un senzill hort. La primera sensació ha sigut, doncs, molt agradable. I això m'ha fet pensar en el meu futur com a mestra i la calidesa que vull mostrar a les meves aules.

Aprendre d'altres aprenents

Avui comença una setmana important per als alumnes de primer grau d'Educació Primària a Blanquerna. Aquesta, anomenada Setmana d'Activitats Extraordinàries, és per a tots nosaltres la primera posada en contacte amb el món dels nens a les aules. 

Aquesta tarda, per iniciar aquestes activitats, hem començat amb una taula rodona amb mestres novells. Ells han tingut el valor de reunir totes les seves experiències, ja siguin bones o dolentes, des de que van sortir de la facultat. Amb elles no han fet més que aconsellar-nos, avisar-nos i tornar-nos a aconsellar. I he après tantes coses, que si les escrivís totes seguides ara, saturaria la web!

I és precisament aquest tema, del qual parlaré avui: aprendre d'aquells que estan aprenent. Utilitzo un gerundi perquè aprendre és una acció constant, una formació continuada. Aquesta tarda ens han donat molts consells, però aquest és que remarco jo com a més important. Aquests nois ens han convidat a confiar en els altres, a arribar a la gent a partir de l'humiltat, a COMPARTIR en majúscules tot amb tothom i sobretot a no tenir por a demanar ajuda. Perquè de vegades ens sentim perduts amb la por i no sabem què fer, com actuar, com pensar... Ens colapsem.

En aquells moments cal parar, tancar els ulls, agafar aire i tornar a començar. Perquè si una cosa sabem segur és que reflexionant en el que fem i necessitem, no deixem d'aprendre.

Els colors de la vida

No són encara les 7.30 de la tarda, però avui el Miquel Àngel ens ha deixat una estona per avançar feina. A classe ens ha explicat com fer un pòster per un treball d'aquí unes setmanes i hem parlat dels núvols de paraules. Però no és d'això del que volia parlar. Vull explicar-te una de les coses que més m'ha cridat l'atenció de la lliçó d'avui: ELS COLORS.

En aquest treball és essencial la combinació de colors, l'adequació, el bon gust... Llavors ha sigut quan he desconectat uns segons i he pensat: com perceben els colors els nens? Passejant pel carrer milers de rètols, de lletres grans i petites, colors cridaners i suaus, macos i lletjos.. criden la nostra atenció. D'aquesta mateixa manera, aconsegueixen captar la mirada del nen. I ells plens de curiositat i innocència segueixen observant-los, els fan somriure, els recorden de camí a casa, o inclús potser somnien amb ells. Malgrat ser un punt molt potent en la nostra vida hem de vigilar, cal anar amb compte de no caure en l'error de creure que tot allò que ens anuncien és veritat. I és això el que realment m'ha fet pensar.
Molts cops els nens cauen en la tentació de seguir-los, d'enganxar-s'hi. I jo, com a futura mestra, m'he preguntat com podré ajudar-los a no ser enganyats, a veure la realitat, a fer-los raonar què té sentit i què no. Llegint uns quants capítols del libre Va de mestres de Jaume Cela i Juli Palou, vaig comprendre que no podem saber el que está bé sempre, però si que podem preveure el que estarà malament. Podem ajudar-los a obrir els ulls, a que no ho vegin tot de color de rosa, que sàpiguen que la vida que viuran és maca, però no fàcil de dur a terme... És per això que amb un bon somriure, paciencia i tranquil·litat, podem fer-los confiar en nosaltres perquè ens deixin guiar-los en aquest camí placenter ple de pedretes.

L'empenta que ens faltava

Avui, després d'un cap de setmana mogudet, m'agradaria parlar-te de la motivació, d'allò que ens mou a seguir els nostres instints, els nostres impulsos, els nostres somnis. I és que tots aquells que feu algun esport o l’hagueu fet alguna vegada, sabreu molt bé de què parlo. En el meu cas, he experimentat la motivació no només pels mestres de l’escola sinó també gràcies al meu entrenador. Tots ells sabien quins eren els meus punts dèbils i quins eren els forts. És a partir d’aquí, quan el mestre coneix a l’alumne fins a aquest punt, que pot saber com picar-lo, motivar-lo, incentivar-lo, impulsar-lo...

Però és tot feina del mestre o entrenador? No és important també l’actitud de l’alumne? Òbviament si. Aquest ha de ser optimista, deixar-se guiar o estimular pel mestre, ha de tenir una actitud activa, a la espera sempre de nous reptes. Aquests objectius, però, no han de ser sempre a llarg termini, també ha de ser-ho a curt. D’aquesta manera a la vegada que afecta al nostre estat anímic assolir, no deixa de motivar-nos a seguir lluitant pel que volem.

Com he dit al principi, tot això ve arran del cap de setmana. I és que aquests dies he descobert el que vol dir amb totes les lletres fer un somni realitat, complir un objectiu a llarg termini, i totes les sessions de motivació ha recobrat sentit en la meva vida.

Llavors és quan m’imagino sent mestra davant de nens, molts d’ells de vegades sense trobar el sentit al que fan, anat a l’escola perquè “toca”... I ara és quan sé que els hauré de fer somniar, lluitar pel que volen, advertir-los del difícil camí que hauran de creuar,.. en fi, motivar-los.

Somniant desperts...

D'acord, ho reconec. L'Elogi de la feblesa m'ha fet pensar molt. Però és que ahir al vespre no vaig poder evitar pensar en els somnis, aquells que tenim des de petits, els que fa uns dies que ens persegueixen, el que tindrem aquesta nit, els que ens vindran d'aquí uns dies...

De la mateixa manera la meva ment s’ha desviat a la sensació que sentim quan aquests es compleixen. Sentim un aire que ens omple el pit, l’orgull; un nervi a l’estómac, l’adrenalina; un somriure a la boca, la il·lusió, la felicitat... I aquests sentiments són el que ens conviden a tornar a viure aquesta experiència, a somniar.

Així doncs, la importància d’assolir els nostres somnis, metes, objectius és elevadíssima: ens fa viure la il·lusió de continuar lluitant, donant-ho tot. És per això que crec que no només hem de deixar que els nens somniïn, sinó que també els hem de convidar a fer-ho, a viure aquestes sensacions. Perquè somniar despert treu el nen que portem a dins.

L'autenticitat comença en un mateix

Avui m’he preguntat: què vol dir ser autèntic? Segons el diccionari de la llengua catalana, ser autèntic és no ser fals ni falsificat. I qui és originalment ni fals ni falsificat? Els nens. Ells tenen la capacitat de ser espontanis, de dir-te amb aquella sinceritat innocent tot allò que pensen.

Però llavors, per què a mida que ens fem grans anem perdent aquesta autenticitat? Potser si tots busquéssim el jo més autèntic, espontani, més esbojarrat, sense prejudicis de què diran o pensaran... el món aniria millor. Tot està tapat, disfressat, emmascarat perquè no és vegi la realitat dura que hi ha. Això ho vam veure en la conferència que el senyor Arcadi Oliveres va fer a Blanquerna, responent a la pregunta: què podem fer per una societat més justa, saludable i sostenible? En ella parla de tots els problemes que hi ha al món, però sobretot ens demana als joves que ens indignem, que intentem posar el nostre granet de sorra, que siguem autèntics i que transmetem això als nostres futurs alumnes. D’aquesta manera, he pensat jo, també trobarem el sentit a allò que fem, allò que diem, pensem... Perquè també ho deia Alexandre Jollien en el seu llibre Elogi de la feblesa, que ha trobat algunes persones en la seva vida realment autèntiques, profundes. 

Perquè si de petits ho som, per què no podem seguir sent-ho de grans?

“Carpe diem”

Un dels molts treballs que hem de fer consisteix en fer un film sobre algun territori o identitat en concret, per a l’assignatura de TIC. Dues companyes i jo vam decidir tractar aquest tema. Aquesta expressió prové del llatí i significa “viu el moment”. Però què vol dir exactament viure el moment? Com sé o puc saber que ho estic fent bé? És tan fàcil com parar-nos un moment, deixar els records a part, oblidar-nos del què passarà després i centrar-nos únicament en l’ara. Dins d’aquest ara està inclosa la felicitat. Diuen que quan realment estàs fent una acció i ets feliç, és perquè estàs fent l’adequada. A més, aquests moments són fàcil d’identificar en la nostra vida perquè és quan es sol dir: “el temps m’ha passat volant!”

Tot i així, de vegades el temps passa massa ràpid pel nostre gust, potser ens agradaria viure-ho més estona per ser més feliços. En aquests casos, estimat lector, només puc dir-te que l’única cosa que pots fer és ser totalment conscient del que estàs vivint. Palpa la realitat, sent-la amb els cinc sentits, escoltat a tu mateix, dóna-ho tot en aquell moment, i sobretot oblidat de la resta: d’allò que et fa preocupar, d’aquells records que dius que no pots treure del cap, de la por a allò desconegut que està encara per venir...

Ara mateix segur que deus estar pensant: “vaja!, aquesta noia diu coses molt maques que són molt fàcils de dir, però no tant de fer”. En aquest cas et posaré un exemple on veuràs la facilitat de viure el present: els nens. Per què sempre és diu que els nens són tant feliços? Per què es diu: com m’agradaria tornar a ser petit? Encara que molts creguin que els petits són feliços per la ignorància o la innocència de no conèixer la realitat, estan totalment equivocats. Els nens riuen, s’ho passen bé, gaudeixen de tot... perquè simplement viuen el present, es centren en el que volen en aquell moment i prou. En canvi nosaltres sempre desitgem tot allò que no tenim, ja sigui alguna cosa que em perdut, o alguna cosa que encara no posseïm. Per què no fem com ells i busquem aquest tipus de felicitat?