L'empenta que ens faltava

Avui, després d'un cap de setmana mogudet, m'agradaria parlar-te de la motivació, d'allò que ens mou a seguir els nostres instints, els nostres impulsos, els nostres somnis. I és que tots aquells que feu algun esport o l’hagueu fet alguna vegada, sabreu molt bé de què parlo. En el meu cas, he experimentat la motivació no només pels mestres de l’escola sinó també gràcies al meu entrenador. Tots ells sabien quins eren els meus punts dèbils i quins eren els forts. És a partir d’aquí, quan el mestre coneix a l’alumne fins a aquest punt, que pot saber com picar-lo, motivar-lo, incentivar-lo, impulsar-lo...

Però és tot feina del mestre o entrenador? No és important també l’actitud de l’alumne? Òbviament si. Aquest ha de ser optimista, deixar-se guiar o estimular pel mestre, ha de tenir una actitud activa, a la espera sempre de nous reptes. Aquests objectius, però, no han de ser sempre a llarg termini, també ha de ser-ho a curt. D’aquesta manera a la vegada que afecta al nostre estat anímic assolir, no deixa de motivar-nos a seguir lluitant pel que volem.

Com he dit al principi, tot això ve arran del cap de setmana. I és que aquests dies he descobert el que vol dir amb totes les lletres fer un somni realitat, complir un objectiu a llarg termini, i totes les sessions de motivació ha recobrat sentit en la meva vida.

Llavors és quan m’imagino sent mestra davant de nens, molts d’ells de vegades sense trobar el sentit al que fan, anat a l’escola perquè “toca”... I ara és quan sé que els hauré de fer somniar, lluitar pel que volen, advertir-los del difícil camí que hauran de creuar,.. en fi, motivar-los.