L'autenticitat comença en un mateix

Avui m’he preguntat: què vol dir ser autèntic? Segons el diccionari de la llengua catalana, ser autèntic és no ser fals ni falsificat. I qui és originalment ni fals ni falsificat? Els nens. Ells tenen la capacitat de ser espontanis, de dir-te amb aquella sinceritat innocent tot allò que pensen.

Però llavors, per què a mida que ens fem grans anem perdent aquesta autenticitat? Potser si tots busquéssim el jo més autèntic, espontani, més esbojarrat, sense prejudicis de què diran o pensaran... el món aniria millor. Tot està tapat, disfressat, emmascarat perquè no és vegi la realitat dura que hi ha. Això ho vam veure en la conferència que el senyor Arcadi Oliveres va fer a Blanquerna, responent a la pregunta: què podem fer per una societat més justa, saludable i sostenible? En ella parla de tots els problemes que hi ha al món, però sobretot ens demana als joves que ens indignem, que intentem posar el nostre granet de sorra, que siguem autèntics i que transmetem això als nostres futurs alumnes. D’aquesta manera, he pensat jo, també trobarem el sentit a allò que fem, allò que diem, pensem... Perquè també ho deia Alexandre Jollien en el seu llibre Elogi de la feblesa, que ha trobat algunes persones en la seva vida realment autèntiques, profundes. 

Perquè si de petits ho som, per què no podem seguir sent-ho de grans?