D'acord, ho reconec. L'Elogi de la feblesa m'ha fet pensar molt. Però és que ahir al vespre no vaig poder evitar pensar en els somnis, aquells que tenim des de petits, els que fa uns dies que ens persegueixen, el que tindrem aquesta nit, els que ens vindran d'aquí uns dies...
De la mateixa manera la meva ment s’ha desviat a la sensació que sentim quan aquests es compleixen. Sentim un aire que ens omple el pit, l’orgull; un nervi a l’estómac, l’adrenalina; un somriure a la boca, la il·lusió, la felicitat... I aquests sentiments són el que ens conviden a tornar a viure aquesta experiència, a somniar.
Així doncs, la importància d’assolir els nostres somnis, metes, objectius és elevadíssima: ens fa viure la il·lusió de continuar lluitant, donant-ho tot. És per això que crec que no només hem de deixar que els nens somniïn, sinó que també els hem de convidar a fer-ho, a viure aquestes sensacions. Perquè somniar despert treu el nen que portem a dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada